dimecres, 18 de novembre del 2015

Les músiques populars del s.XX


La música popular del nostre temps es manifesta a través d'una gran diversitat de gèneres. Alguns s'han estès per tot el món i d'altres han tingut menys difusió. Entre els més coneguts podem esmentar la salsa caribenya, el tango argentí o reggae de Jamaica.

Això no obstant, les dues manifestacions més notables de música popular i les que han influït més en altres músiques del segle XX són el jazz i el rock. Totes dues es poden considerar com la base de la música moderna.


El jazz i els seus orígens afroamericans

El jazz va sorgir a principis del segle XX als Estats Units, coincidint amb la invenció de la llum elèctrica i el fonògraf. Aquest gènere musical va néixer entre els músics negres descendents dels antics esclaus africans que havien estat deportats a la força pels traficants.

La música era important per a ells donat que el treball no els resultava tan pesat si cantaven. Al vespre, es consolaven amb el cant de les velles cançons africanes.

Els primers grups de jazz van aparèixer a Nova Orleans, a principis del segle XX. Una vegada l'esclavitud va ser abolida la població negra ja va poder comprar els seus propis instruments musicals. Al seu repertori inicial els grups de jazz van incorporar també cançons angleses, franceses i escoceses, fent-ne versions amb un admirable sentit del ritme, que els músics blancs no van trigar gaire a copiar.

El jazz és una música espontània, ja que es crea sobre la marxa. Es pot dir, per tant, que cada interpretació és única, ja que una peça no es torna a interpretar mai exactament igual que la vegada anterior. La improvisació és la característica més important d'aquesta música.


El rock and roll

El rock va néixer als Estats Units a la dècada del 1950. Musicalment es basa en un ritme enèrgic i repetitiu, reforçat per la bateria i acompanyat per guitarres elèctriques.

Ningú en concret va inventar el rock. Aquest tipus de música va sorgir de la fusió de diversos gèneres musicals d'origen europeu i africà. Les grans figures del rock han sabut crear el seu propi estil. La seva manera de vestir i de comportar-se ha servit de model a milions de seguidors.

Algunes de les músiques d'on prové el rock són:

  • El gospel: càntics espirituals que entonaven els afroamericans a les seves esglésies. Aquests expressius cants es caracteritzaven pel seu original sentit del ritme.
  • El blues: cançons nostàlgiques de ritme sincopat, en els quals afroamericans expressaven el seu estat d'ànim.
  • El country: és la música preferida dels blancs del medi rural dels Estats Units i el seu origen és europeu.



Instruments electrònics


Els primers instruments electrònics

L'evolució de la música ha anat lligada al desenvolupament de cada època. A principis del segle XX, la difusió de l'energia elèctrica va impulsar els músics a buscar noves formes d'expressió utilitzant les innovacions tecnològiques.

En l'àmbit de la música culta es van inventar artefactes que no van tenir gaire èxit. El 1918, el rus Léon Thérémin va desenvolupar un instrument electrònic que es podia controlar acostant més o menys les mans a una antena. El theremin s'anunciava com "l'únic instrument que es toca sense tocar-lo".

Anys més tard, el 1928, Maurice Martenot va idear un giny elctrònic anomenat ones Martenot, que generava sons controlats per un teclat. Tant aquest instrument com el theremin produeixen uns sons fantasmagòrics que es van utilitzar sobretot en pel·lícules de misteri.


La tecnologia en la música moderna

Les innovacions electròniques van tenir una rebuda millor en la música popular. Inventada a la dècada de 1930, la guitarra elèctrica es va convertir en un element imprescindible en qualsevol conjunt de música rock.

Aquest instrument permetia obtenir uns sons espectaculars sense necessitat de grans coneixements musicals. Un altre dels seus atractius era la possibilitat d'augmentar el volum del so només girant un botó.

El sintetitzador, inventat per Moog, es va perfeccionar el 1983, quan la marca Yamaha va llançar un model revolucionari, el DX-7, que incorporava per primera vegada la tecnologia digital.


El sistema MIDI

A la dècada de 1980 es van establir unes normes que permetien la comunicació dels instruments electrònics entre si, i també amb els ordinadors.

Aquestes normes es van aplegar en un sistema anomenat MIDI, les sigles de Musical Instrument Digital Interface, que traduït vol dir "dispositiu per a la comunicació dels instruments musicals digitals".


Els orígens del Jazz


dimarts, 6 d’octubre del 2015

Gravació i reproducció del so

La "màquina parlant" 

El primer aparell que podia enregistrar i reproduir sons va ser el fonògraf, ideat per Thomas Alva Edison. El so, recollit per una ampla trompa, quedava gravat en un cilindre per mitjà d'una agulla.

Al principi, el fonògraf (o talking machine) es va fer servir com a màquina de dictat a les oficines i, de mica en mica, es va estendre cap al camp musical.

Però el fonògraf tenia poca capacitat de gravació: tan sols un minut. Aquest inconvenient es va solucionar amb el gramòfon d'Emil Berliner, que funcionava amb discos de pissarra. A principis del segle XX, la durada dels discos era de 5 minuts.


Del vinil al magnetòfon

L'aparició del plàstic va suposar un gran avenç. Els discos de pissarra van donar pas als discos de vinil, més lleugers i flexibles, en els quals l'agulla podia dibuixar un solc molt més petit (micro- solc); així s'ampliava la durada de la música enregistrada.

Els discos de vinil es van fabricar en dos formats: long play (LP), que vol dir llarga durada, i els de durada més curta, que rebien el nom de singles.

L'aparició del magnetòfon (a la dècada del 1960) va fer que qualsevol pogués gravar i reproduir música a casa seva. El so s'enregistrava magnèticament en una cinta de plàstic. Al principi es necessitaven aparells voluminosos, però temps després es van comercialitzar petits magnetòfons portàtils.

Les noves tecnologies

Durant cent anys, els sistemes de gravació i reproducció van buscar el so perfecte. A la dècada del 1980 es va fer un pas gegantí amb la gravació digital, que millorava la qualitat i permetia emmagatzemar fins a 80 minuts de música en un sol CD.

Avui dia s'han popularitzat nous formats digitals que, com l'MP3, permeten guardar centenars de cançons en petits aparells portàtils. L'auge d'internet i l'aparició del MP3 (que fa més fàcil l'intercanvi d'arxius entre usuaris) han provocat l'aparició de noves formes d'escoltar música com l'streaming (online) mitjançant plataformes com Spotify o SoundCloud.

dijous, 1 d’octubre del 2015

Expressionisme musical



En escoltar una música expressionista podem tenir una sensació de caos i de confusió sonora, la qual és un reflex musical de la desesperació i la visió pessimista del món que tenien els expressionistes.


Estètica de l'expressionisme

  • Busca l'exageració, la deformació i la caricaturització de la realitat
  • Té una gran intensitat emocional
  • Critica a la societat burgesa per la seva superficialitat i per la seva doble moral


Característiques musicals

  • Ús constant de dissonàncies per crear tensió contínua sense repòs
  • Sistema atonal. Trencament de les regles tradicionals de melodia i harmonia
  • Pèrdua de la melodia en favor d'un cant recitat anomenat sprechgesang (expressió violenta i agressiva del text)
  • Dodecafonisme: necessitat d'estructurar l'atonalitat


Compositor més destacat: Arnold Schoenberg 


Impressionisme musical



En escoltar una música impressionista, podem tenir unes sensacions de somni, de vaguetat, d'inestabilitat, d'imprecisió, que fan que aquesta música sigui suau i intimista.



Estètica de l'impressionisme
  • Intenta plasmar la impressió
  • Intenta reflectir l'instant, el moment


Característiques musicals

  • Ús de melodies fragmentades (però sense arribar a trencar-les)
  • L'atmosfera sonora és molt imprecisa (com a la pintura)
  • Llibertat harmònica
  • Llibertat rítmica
  • Experimentació tímbrica: el timbre és la paleta de colors del músic
  • Incorporació d'elements musicals orientals (melòdics, rítmics i harmònics)


Compositor més destacat: Claude Debussy
(obra: Prelude a l'apres midi d'un faune)


dimecres, 11 de març del 2015

El Palau de la Música Catalana

Edu3.cat


Programa Història de l'Art: el Modernisme (1995)

El Palau de la Música Catalana és un dels edificis modernistes més destacats de Catalunya. Dissenyat per Lluís Domènech i Montaner, presenta una gran varietat d'elements decoratius interiors i exteriors compatibles amb una gran funcionalitat. Destaca la utilització de motius florals i exòtics, la profusió de ceràmica i els vitralls. El Palau és la seu de l'Orfeó Català i una de les sales de concerts més singulars del món.

http://www.palaumusica.cat/ca

dimecres, 4 de febrer del 2015

Proposta literària

  • Es tracta de redactar un text de ficció a partir d'un tema treballat a l'assignatura de música. El text ha de tenir una base de versemblança. Cal documentar-se bé sobre el tema triat abans de començar a escriure. No obstant, quant més original i creativa sigui la narració, millor.
  • Abans de posar-vos a desenvolupar el text, cal que m'expliqueu quin serà l'argument.
  • En primer lloc serà recomanable respondre a les següents preguntes:
  1. A quin gènere pertany el relat?
  2. Qui és el protagonista (o protagonistes)?
  3. Quin conflicte té? Què busca?
  4. A quins problemes ha de fer front durant la seva recerca?
  5. Quins personatges secundaris apareixen? Hi ha un antagonista (o diversos)?
  6. Com acaba la història?

  • Pots estructurar el text partint de l'esquema narratiu clàssic (segons Aristòtil):
     -Plantejament (25%), desenvolupament o nus (50-56%) i desenllaç o conclusió (21-25%)

  • Mínim 150 - 200 mots (aproximadament una cara de full)
  • Màxim un full per les dues cares.
  • Des de l'àrea de llengua s’avaluaran els següents aspectes: coherència, cohesió, lèxic, ortografia, morfosintaxi i creativitat.

Límit d’entrega: dimecres 25 de març de 2015.

dimecres, 28 de gener del 2015

Camins (lletra)

Camins que ara s'esvaeixen
Camins que hem de fer sols
Camins vora les estrelles
Camins que ara no hi són

Van deixar-ho tot, el cor encès pel món
Per les parets de la mort sobre la pell
Eren dos ocells de foc sembrant tempestes;
Ara són dos fills del sol en aquest desert

Mai no és massa tard per tornar a començar
Per sortir a buscar el teu tresor
Camins, somnis i promeses
Camins que ja són nous

No és senzill saber cap a on has de marxar
Pren la direcció del teu cor
Mai no és massa tard per tornar a començar
Per sortir a buscar el teu tresor

Camins que ara s'esvaeixen
Camins que has de fer sol
Camins vora les estrelles
Camins que ja són nous

Sopa de Cabra - Camins