Gravació i reproducció del so

La "màquina parlant" 

El primer aparell que podia enregistrar i reproduir sons va ser el fonògraf, ideat per Thomas Alva Edison. El so, recollit per una ampla trompa, quedava gravat en un cilindre per mitjà d'una agulla.

Al principi, el fonògraf (o talking machine) es va fer servir com a màquina de dictat a les oficines i, de mica en mica, es va estendre cap al camp musical.

Però el fonògraf tenia poca capacitat de gravació: tan sols un minut. Aquest inconvenient es va solucionar amb el gramòfon d'Emil Berliner, que funcionava amb discos de pissarra. A principis del segle XX, la durada dels discos era de 5 minuts.

Del vinil al magnetòfon

L'aparició del plàstic va suposar un gran avenç. Els discos de pissarra van donar pas als discos de vinil, més lleugers i flexibles, en els quals l'agulla podia dibuixar un solc molt més petit (micro- solc); així s'ampliava la durada de la música enregistrada.

Els discos de vinil es van fabricar en dos formats: long play (LP), que vol dir llarga durada, i els de durada més curta, que rebien el nom de singles.

L'aparició del magnetòfon (a la dècada del 1960) va fer que qualsevol pogués gravar i reproduir música a casa seva. El so s'enregistrava magnèticament en una cinta de plàstic. Al principi es necessitaven aparells voluminosos, però temps després es van comercialitzar petits magnetòfons portàtils.

Les noves tecnologies

Durant cent anys, els sistemes de gravació i reproducció van buscar el so perfecte. A la dècada del 1980 es va fer un pas gegantí amb la gravació digital, que millorava la qualitat i permetia emmagatzemar fins a 80 minuts de música en un sol CD.

Avui dia s'han popularitzat nous formats digitals que, com l'MP3, permeten guardar centenars de cançons en petits aparells portàtils. L'auge d'internet i l'aparició del MP3 (que fa més fàcil l'intercanvi d'arxius entre usuaris) han provocat l'aparició de noves formes d'escoltar música com l'streaming (online) mitjançant plataformes com Spotify o SoundCloud.