dijous, 18 de febrer del 2016

Funcions de la música al cinema

La música aporta informació molt diversa que enriqueix, i a vegades canvia, el significat de les imatges que estem veient.

Les principals funcions de la música al cinema són:
  • Funció psicològica: 
    • Reforça les emocions de l’escena
    • Defineix el gènere de la pel·lícula
    • Descriu la personalitat dels personatges
  • Funció física
    • Situa l’escena en el temps i l’espai
  • Funció tècnica (sincronia)
    • Remarca l’acció de l’escena
    • Remarca transicions entre escenes 

dimarts, 16 de febrer del 2016

Trobadors i joglars


La música religiosa medieval va conviure amb manifestacions musicals populars, però malauradament amb prou feines se n'han conservat testimonis escrits. Això no obstant, sabem que durant l'Edat Mitjana hi va haver també cant monòdic profà, és a dir, a una sola veu i amb text de contingut no religiós.

Els encarregats de compondre i interpretar aquests cants van ser els trobadors. Aquests poetes-músics cortesans (d'origen noble) van tenir una gran importància a França i Catalunya. Moltes de les seves composicions eren cançons d'amor en les quals el trobador retia homenatge a una dama. Els joglars van ser músics ambulants que, a més de cantar i tocar instruments, explicaven històries i divertien el poble amb els seus acudits i jocs malabars.

En resum, les característiques principals de la música de trobadors i joglars són:

  • Música monòdica i profana
  • Amb instruments
  • Temàtiques no religioses
  • No utilitzen el llatí
 

La música antiga


Els orígens de la música culta occidental cal buscar-los a l'Edat Mitjana. Aquesta època va estar dominada per un fort sentiment religiós. A causa d'això, la major part de la música medieval que conservem és religiosa, si bé tampoc no hi van faltar manifestacions de música profana.


Els períodes de la música antiga

Anomenarem música antiga la producció musical que s'estén des de l'Edat Mitjana fins entrat el segle XVIII. Dins d'aquesta, hi podem distingir diversos períodes: el medieval (fins al segle XIV), el renaixentista (segles XV i XVI) i el barroc (segle XVII i primera meitat del XVIII).

Durant tot aquest temps, els compositors es van dedicar preferentment a la música religiosa, però de mica en mica la música va deixar de ser un patrimoni gairebé exclusiu de l'Església i van començar a aparèixer llocs on es podia gaudir de la música pagant una entrada.

Un dels compositors més significatius d'aquesta llarguíssima etapa va ser Johan Sebastian Bach. La influència de la seva música arriba fins als nostres dies.

La Banda Sonora


La parte sonora de una película (tanto el sonido como la música) se denomina banda sonora. Según el uso que se le da a la música en una escena concreta podemos distinguir dos tipos:

- diegética: música que forman parte de los efectos sonoros de la escena que estamos viendo. Está justificada dentro del argumento de la película. Ejemplos: una radio encendida, un músico tocando, etc.

- extradiegética (no diegética): música que no está justificada por el argumento ni la pueden escuchar los personajes. Es la música extradiegética, incidental o música de fondo. Se trata de una música irreal, que sólo escucha el espectador y pretende influir en su manera de entender las imágenes. Es la música subjetiva que refuerza el significado poético, expresivo y dramático de la imagen. Pertenece a la ficción cinematográfica.

dimecres, 18 de novembre del 2015

Les músiques populars del s.XX


La música popular del nostre temps es manifesta a través d'una gran diversitat de gèneres. Alguns s'han estès per tot el món i d'altres han tingut menys difusió. Entre els més coneguts podem esmentar la salsa caribenya, el tango argentí o reggae de Jamaica.

Això no obstant, les dues manifestacions més notables de música popular i les que han influït més en altres músiques del segle XX són el jazz i el rock. Totes dues es poden considerar com la base de la música moderna.


El jazz i els seus orígens afroamericans

El jazz va sorgir a principis del segle XX als Estats Units, coincidint amb la invenció de la llum elèctrica i el fonògraf. Aquest gènere musical va néixer entre els músics negres descendents dels antics esclaus africans que havien estat deportats a la força pels traficants.

La música era important per a ells donat que el treball no els resultava tan pesat si cantaven. Al vespre, es consolaven amb el cant de les velles cançons africanes.

Els primers grups de jazz van aparèixer a Nova Orleans, a principis del segle XX. Una vegada l'esclavitud va ser abolida la població negra ja va poder comprar els seus propis instruments musicals. Al seu repertori inicial els grups de jazz van incorporar també cançons angleses, franceses i escoceses, fent-ne versions amb un admirable sentit del ritme, que els músics blancs no van trigar gaire a copiar.

El jazz és una música espontània, ja que es crea sobre la marxa. Es pot dir, per tant, que cada interpretació és única, ja que una peça no es torna a interpretar mai exactament igual que la vegada anterior. La improvisació és la característica més important d'aquesta música.


El rock and roll

El rock va néixer als Estats Units a la dècada del 1950. Musicalment es basa en un ritme enèrgic i repetitiu, reforçat per la bateria i acompanyat per guitarres elèctriques.

Ningú en concret va inventar el rock. Aquest tipus de música va sorgir de la fusió de diversos gèneres musicals d'origen europeu i africà. Les grans figures del rock han sabut crear el seu propi estil. La seva manera de vestir i de comportar-se ha servit de model a milions de seguidors.

Algunes de les músiques d'on prové el rock són:

  • El gospel: càntics espirituals que entonaven els afroamericans a les seves esglésies. Aquests expressius cants es caracteritzaven pel seu original sentit del ritme.
  • El blues: cançons nostàlgiques de ritme sincopat, en els quals afroamericans expressaven el seu estat d'ànim.
  • El country: és la música preferida dels blancs del medi rural dels Estats Units i el seu origen és europeu.



Instruments electrònics


Els primers instruments electrònics

L'evolució de la música ha anat lligada al desenvolupament de cada època. A principis del segle XX, la difusió de l'energia elèctrica va impulsar els músics a buscar noves formes d'expressió utilitzant les innovacions tecnològiques.

En l'àmbit de la música culta es van inventar artefactes que no van tenir gaire èxit. El 1918, el rus Léon Thérémin va desenvolupar un instrument electrònic que es podia controlar acostant més o menys les mans a una antena. El theremin s'anunciava com "l'únic instrument que es toca sense tocar-lo".

Anys més tard, el 1928, Maurice Martenot va idear un giny elctrònic anomenat ones Martenot, que generava sons controlats per un teclat. Tant aquest instrument com el theremin produeixen uns sons fantasmagòrics que es van utilitzar sobretot en pel·lícules de misteri.


La tecnologia en la música moderna

Les innovacions electròniques van tenir una rebuda millor en la música popular. Inventada a la dècada de 1930, la guitarra elèctrica es va convertir en un element imprescindible en qualsevol conjunt de música rock.

Aquest instrument permetia obtenir uns sons espectaculars sense necessitat de grans coneixements musicals. Un altre dels seus atractius era la possibilitat d'augmentar el volum del so només girant un botó.

El sintetitzador, inventat per Moog, es va perfeccionar el 1983, quan la marca Yamaha va llançar un model revolucionari, el DX-7, que incorporava per primera vegada la tecnologia digital.


El sistema MIDI

A la dècada de 1980 es van establir unes normes que permetien la comunicació dels instruments electrònics entre si, i també amb els ordinadors.

Aquestes normes es van aplegar en un sistema anomenat MIDI, les sigles de Musical Instrument Digital Interface, que traduït vol dir "dispositiu per a la comunicació dels instruments musicals digitals".


Els orígens del Jazz